Fuego, Amor y Lucha: Poesía

Poesía

Mostrando entradas con la etiqueta Poesía. Mostrar todas las entradas

M'agradaria no parlar d'amor, no parlar-ne més,
i no és que no m'agrado, qui ho diria,
sinó que d'amor no se n'ha de parlar,
car no és cosa nostra, no s'hi hauria, no s'ha d'entendre,
s'ha de viure, i tot això que en diuen.
I gaudir-lo així, com un etern dubte, sense por,
la por de soltar-se i prou, i fora, que soles n'hi ha una.

Qui ho diria, eh? Qui ho diria... Jo escrivint, jo pensant
en carícies i somriures tendres, avui, avui que faig vint-i-un anys,
no sé quants ja. I vaig acumulant derrotes i maldecaps,
però m'agraden, m'agraden els maldecaps i les derrotes,
i només fa falta saber això, que són res,
que no són res car no entenem, i no deuríem,
car, senzillament, no hauríem de parlar d'amor.

Només sentir-lo,
desitjar-lo,
llançar-se,
fallar o volar,
-tant fa-,
viure.

Hi ha dies que no, tio, no pots, saps que vull dir?
Sí, d'eixos dies parlo. D'estar xafat, cansat, fart.
Com si portares la motxilla de pedres, i de veritat,
esta pesa i pesa molt, pesa i ja no sé com traure-la.
Escriure ajuda, sí, això m'agrada dir-me, però torna,
torna amb la constància d'un rellotge, em desfà,
em plena de dubtes i d'angoixes i em desfà, ho noto,
i són coses estúpides i negres, però em fan plorar,
no puc plorar, però em fan plorar, em fan voler plorar,
i és una sensació de merda, una estela d'impotència
que se'm cala als ossos com si fóra artrosis i em desfà,
no para. No pot. No sap. No vol saber-ne. Així està bé.
Està bé perquè sóc jo, sóc jo la meua càrrega, la merda,
les pedres que diuen 'no eres suficient', i jo vull,
i jo voldria ser-ho, mes no es pot, mes vull, i crema,
crema d'impotència interna, d'una tendra desesperació
que no se'n va, que retorna i torna i torna...

No torna perquè no se'n va, només s'apaga, només fuig,
com jo, eh? Com jo. Sóc una rata. No sé ser altra cosa,
sempre fugint, sempre amb por, sempre evitant-ho tot,
fugint del dolor a tota presa, fugint d'allò que es bo,
o ho era, no ho sé, no sé si es pot tornar enrere,
tant fa ja, escolta, tant fa. Jo no vull tornar enrere,
jo vull un futur millor, més amor i més carícies,
més presencia al món i més i més, mes a mes, tots els dies,
Però no sé. No sé estar bé, no trobo la forma d'estar-ho,
de residir en eixe estat de glòria i pena, sobretot glòria,
perquè sóc una trista rata, recordes, i, de què val?
De què val tocar el cel si les rates no tenen ales,
de què em val ser millor cada dia si no sé com viure així?
Cada dia veig gent estúpida, arrogant, penosa... feliç,
i jo no sé, com si fos alguna cosa llunyana i difícil,
jo no sé com fer-ho. No sé ser suficient i em quedo curt,
i podria ser-ho fàcilment, però no sé. Potser no vull.
Ja fa anys que comença tot açò de la desídia, de l'ardor,
i tinc ben clar que em desfà, tinc clar que em mossega
i m'arranca la pell. I si no lluito, escolta,
si no lluito hauré perdut.

Mare meua, com passen els dies, és com si se n'anaren sense viure'ls,
la cosa s'embala i s'accelera i m'espenta, i passen dies i dies,
passen dies i anys, mira'ls, com pot ser? Busco alguns records,
busco a certa gent i escolta, fa dos anys que no parlem? Fa tres?
I com pot ser així, passa el temps, i res m'espera
i aquells que eren importants ja no són res i no hi ha temps
ni espai per a aturar-se i recuperar-los un a un, ens fem vells,
i ens quedem sols, o ens polim, no sé, però hi ha canvis,
queda sempre el dubte de si ajuden, això sí,
i jo que sóc nostàlgic em pregunto si guanyem o perdem,
però ja no ho noto. Tu saps com passen?
És pensar que fa setmanes que no veig a algú i fa mesos,
és pensar que fa mesos i fa anys, i així. Anys! M'escoltes?
Quan tenia deu anys, per a mi un any era molt, era un procés tediós i enorme,
i ara què? Com m'ho he muntat? Passen i no els noto,
faig vint anys i ja no els noto, ja no creixo, ja no somnio,
i queda poca cosa nova més que alguna cana, traïdora,
i les preguntes de si fa falta tornar, preguntar com va tot i deprimir-se
car ningú és com un recorda i, si no m'han parlat a mi tampoc,
potser no em necessiten.

Saps què? Avui sí, avui m'abellix estar content, radiant,
i ni siquiera jo vaig a negar-me eixa alegria, que ja toca,
perquè potser aquest poema és lleig, i què? I què si no m'agrada?
Ara sí, ara m'agrado, ara no em negue perquè sé que ho porto bé:
Un any de merda, frustració, males decisions... Tu t'escoltes?
Què et passa? Que l'has cagat amb gent. Sí, ja, és normal,
que d'errors en tenim tots, i d'errors s'aprén, i sí,
quedar amb Ana va ser cagar-la un poc, i què?
Cagar-la és quedar-se amb el dubte, no ser valent,
ara ja ho sé i ella ja ho sap i ara endavant, i he perdut gent,
vale, sí, i quanta n'he guanyada? Què no són Andrey i Vika,
que són Fran, Neus i Lucia, i la penya d'asseure's i prou,
i jo tio, i jo, i avançar i ser valent i tornar a parlar amb Berni
més enllà del pes d'un vell descosit negre que es desfia
perquè escolta, sí que pots conéixer a una persona moltes voltes,
fins i tot a un mateix, mes cal tancar els ulls, eh? Com al besar,
i saber que hi ha darrere, saber-ho i prou, i avançar, valent,
cap a un treball, cap a un nou curs, cap a un sopar a casa Sergio
perquè tio, no hi ha dies que són una merda, al Sol li sues la polla,
hi ha dies normals que estàs fet merda i prou, però té cura,
tan fàcil com obrir el poemari i rellegir on era i on estic, i fes-ho,
i rellegeix aquest perquè sí tio, avui sí, avui toca ser feliç.

A voltes costa començar. Hi ha tantes coses que vols dir i tanta pena,
tanta pressió i tant d'autoodi, i això ho és tot, però no és fàcil,
no és fàcil fer rimes si saps que hi ha rimes mil voltes millors,
ni cantar amb una veu de merda, ni sortir de casa amb aquests ulls.
Tu creus que és fàcil fer un poema amb la pressió de pensar que ha de ser bo,
merda, ho estic fent plorant, i és un puto full, res més,
però vull en tot allò que sóc i mira, ara mateix sóc jo plorant,
poca cosa més a dir, poques coses més sinceres que l'autotortura,
mes no puc, no vull parar, no vull parar-me a pensar com fer-ho
car si ho pense perdo la màgia, car escriure és com besar,
i això que és i serà tot, i jo aquí trist. Trist per què? Per açò,
poemes que no surten de les cent paraules de sempre,
rimes buides, autoexigència, depressió. Sé que ja no ho faig bé
i la pitjor part és que dubto que mai ho haja fet. I hauria de no fer-ho,
de no estar pensant que el tall de línia està mal fet, però i què,
si és per a mi, i què, si no m'importo una merda, que siga lleig,
i saps què? Que a més escric més em crema perquè estic fent merda,
com cada dia que ho faig, i jo estic ací perquè vull un poema que faça
de bon record de Vika i Andrey, per a no oblidar-los, que sóc així,
però estic pensant que el faça està mal tallat. I açò també,
i hauria de parar, d'açò i de tot. A més o faig més crema.
Però és això, també, mai sé: A més cremat més ho he de fer. I mata.

Mira, vols saber que em frustra? Em frustren els poemes mal fets,
els que no s'han fet amb l'ànima, els que es venen, el que acabo de fer,
com si la poesia fos la puta de tots i tots la tingueren quan volgueren,
i no funciona així, saps? I a voltes estàs dos putos mesos sense tocar un full,
i vols, però no ho fas. Per què? Perquè no està ahí, ella, la que sempre escolta,
-fa temps que no et nomenava a un full, eh, volguda?- però fa falta,
fa falta deixar de fer merda pensada, com la que acabo de fer,
jo no vull saber que vull posar, no ho necessito, no ho penso car no és real,
la poesia surt i brota com un atac de bogeria i t'obliga a omplir fulls i fulls,
sense parar, i creus que és bo? No, és una condemna, però em fa falta,
i em fa ser lliure, alliberar totes les càrregues en tinta i deixar-les morir
atrapades, sense ningú que les penso, i això es mereixen, que no les vull,
no vull més d'aquestes merdes, i perdona'm el vocabulari, però de novel·les ja n'hi ha
si vols parlar de ficció, i si vols parlar de tu, d'un tu real, de com vius,
fes-ho, però fes-ho bé, i no insultes aquest art de parlar amb els antics,
i disculpa'm, Calíope, si t'he ofés, que no volia però sé que jo també faig merda
i toca esmenar els errors, deixar-ho ahí, i d'ací endavant millor.

Hi ha dies que to allò que surt, si surt, surt mai, diguem-li avui,
i jo no sé si són dimonis o l'autosuggestió que t'arrossega,
però ahí estàs, flotant, en un estat mental entre tristesa i ràbia
que no para, car no pots parar-la, i és un tímid goteig de merda
que com més n'hi ha menys t'acostumes. I qui trenca el cercle?
Pensa, potser no és una roca, és una pedra, i avui no,
però potser demà saps com saltar-la, i això és prou,
o saps fer-la més petita, més lleugera, pots carregar amb ella
una volta siguen tot pedres de riu, però tampoc tan fàcil,
procastinar no és sempre solució, potser hi ha més: busca,
jo ací estic, buscant, entre poemes de merda,
com si algun sonara bé car per a mi avui la frustració
no és altra que haver matinat tant que la poesia encara dorm.

Fins a quin punt se'n diu principis si ja no creus en ells?
Fins a quin punt s'ha de mantindre'ls, sense sentit,
com a una càrrega més que aixafa el muscle a cada passa...
Prou! Això està clar, vull dir, de xovinisme no en vull cap,
i poc barrot més gros que no ser lliure amb un mateix,
però no és això, no és tan lògic, com sé jo si crec en ells?
Potser costum o tradició, potser traïció una volta em falle,
però ara toca ser valent, trencar alguns plats, i si això falla, fàcil,
en trencaré uns quants més, que de canviar sempre s'és a temps,
de quedar-se quiet també, però s'avança més, i el full s'acaba.

Em sento un poc buit, no sé com dir-ho,
hi ha tantes coses que vull dir, i en dic tan poques,
tantes frases que sonen bé, poemes que fa mesos que em demanen,
i ahí estan. Quiets. Atrapats com glops al coll i carícies als dits,
en el mar de tot allò que mai es diu, i ahí es queden, naufragant,
de quan volia parlar d'Ana i de no parlar-ne més,
de València que s'ha fet una petita i tendra Nova York,
o això crec, o això penso, o això espero de la vida ara mateix, qui sap,
jo sé, i tu saps, recordes? Com llunyanes s'han quedat certes coses,
no sé si el temps o els fets i les persones, però les coses canvien,
i m'agradaria no saltar-me mai cap dia dir de mi el com estic,
perquè m'agrada rellegir i comparar-me amb mi quan era jo,
que tendre, que amarg que sona el no saber com passar pàgina,
però la nostàlgia és un llast, no creus? Això també volia dir-ho,
i a voltes fa falta soltar l'àncora i deixar-nos, veure on va...

Foc, xeic, foc que em crema i fum que m'ofega i jo ací estic, mira,
cremat i xafat com una xusta seca. I no he dormit mal, no, he cagat mal
sabor a alcohol i a ressaca -tampoc massa-, i nervis de somiar que follàvem tota la nit,
i no follarem mai i entén que no em fa mal, que ja ho entenc si està prou clar:
Tu ets la primavera que ve i se'n va plena de flors, festa i balls típics
i jo tardor, tancats a casa o al carrer amb poquet més que quatre cames i tres amics propers.
Però l'aigua no entén de cordes ni barrots, i tu ets aigua -aigua jove-, i així m'agrades,
jo potser aigua estancada o vent que s'ha aturat cansat de córrer,
i açò un poema que m'agradaria fer més llarg i més profund i més elaborat, però mira,
algunes coses se'ns acaben massa prompte, no creus? Per això de tot allò que mai serà...

M'agradaria rebentar-li el cap a algú, així de sec,
sortir al carrer de nit i que algun desgraciat em volgués robar la cartera,
no sé, matar-lo, rebentar-lo a punyades de ràbia i desfer-li la cara,
òstia a òstia, puny a puny, plens de sang tots dos. Prou! Prou!
I sentir-lo cridar i deixar de cridar, i plorar i deixar de plorar, i respirar i prou,
no para, no podria parar, i un sector circular de cervell apuntant a mi
com marcant-me, tu, tu, monstre. I què? Un monstre més. I què? Un monstre menys.
I no sabria si suïcidar-me o ballar o rebolcar-me i plorar -com cada dia-
però el cos no més, pura violència, no ho hauria de veure una mare,
no ho hauria de veure ningú, però ahí estaria, boig, com una cabra, com la cabra,
i ja no sé si és poc respecte a la vida o a la mort, tant fa,
tant li faria ja, no? A mi tampoc m'importa.

No m'agraden les paraules que no es diuen, se'm fan pesades com una càrrega més,
no m'agraden ni les teues ni les meues, com a petits secrets que ningú entén i tots suposem.
No et mossegues el llavi, dis-me follam, fes totes dues coses,
i ho puc saber de tu i del teu dit ballant-te el pèl, del respirar pesat quan em mires,
però no és igual, és el nostre temps, les nostres vides, i m'agradaria pensar menys,
pensar més d'açò i d'allò i menys en nosaltres, diguem-ho tot i prou i fem d'això,
i no tingues por, jo sóc sincer i recte, i em fa més bé saber que ja no em vols
que seguir mirant uns ulls sense il·lusió, carícies sense ganes i nits al llit cul contra cul.

Dis-me si t'agrado, dis-me si no, dis-me si vols passar els dies junts o veus camins que se separen,
i sé que a voltes em costa sortir, i ho entenc de tu, sempre serà més fàcil callar
però som adults, no més, siguem xiquets que no saben mentir i diguem tot,
diem que em sento merda per cagar-la i pensar tant sobreactuar en reacció a silencis neutres,
diem que estic molest per no haver sentit vull el meu espai sinó no l'has respectat,
i sé com ets i què vols i què t'agrada, i l'advertència no fa mal, vull dir,
millor un menys que un prou, crec que s'entén, però ací estem i em toca dir-ho,
i ara et toca a tu. I ja és tard.

I per si algun dia canvio, vull dir, si faig allò que ara veig tant i tan llunyà,
si deixo enrere el punt de vista, la perspectiva, tot açò que m'ha canviat,
voldria deixar-me cinc paraules, no per omplir fulls -que ja no n'omplo-,
sinó per a fer, si algun record, d'aquells eterns, d'aquesta forma de vida
que ara, tan clara i apetible com l'aigua fresca d'un riu, em mou i em gira.

Escolta, i sé que ja no reses -ja no ho fem-, i que has deixat d'escriure
i omplir fulls de dimonis i plaers a causa d'una vida neutra, de dimonis i plaers,
però has comprés la màgia d'un mateix, i mira, ara que sé parlar amb mi,
tancar els ulls i discutir, i riure, i ballar, ja no em fa cap falta a qui resar,
car en silenci i sol també puc parlar amb mi, ja no em fa falta escriure, i gastar fulls,
que d'angoixes i apaties hi ha mil formes de morir, i ho preferisc sol, i així tot,
viure i patir sol perquè d'un dia a l'altre queda poca més que jo, i a l'últim crit,
escolta, a l'últim crit seràs tan sol com la més vella de les estrelles.

No en vull fer d'açò un parèntesi o un punt i a part, m'agrada així,
m'agrado jo, i orgullós car poca gent sap dir això sense mentir-se,
però a voltes venen dubtes, potser l'empenta biològica que sempre se m'ha fet tan forta,
i no vull tindre fills, no em fan cap falta, ja en som prou,
i veig la vida ja com una cosa neutra, siga mort o naixement, siga indiferència,
¿Val més la vida d'una persona que la d'una vaca? Dis-me, a poc a poc es difumina.
Val més la vida d'un rei que una simple pedra? Vull dir, de vides ja n'hi ha moltes,
el món no es para de què una s'acabe, no avança tampoc, ell ja en té prou,
i potser així, anys després de perdre l'instint natural cap a la pàtria, estic perdent, si cap,
l'instint natural cap a l'espècie.

I de l'amor, en si el rebutjo del dolor de no haver-lo vist mai funcionar,
ja no en ma casa, ja no en aquells que feien del últim pilar,
i costa explicar en cinc paraules tota la meua postura, i voldria dir-me:
mira, és senzill, mai t'enamores però és com dir no t'enverines en un mar de serps,
pots picar de peus i resistir-te, pots passar-te anys marcant distància, però, siga sort,
cada dia en què el cansament no pot més, abaixes la guàrdia i passa, el verí et marca
i et mata a poc a poc ja cada dia, però clar, no sabem ni què és la mort,
qui pot parlar així de vida?

Poca cosa més a dir, o sí, però ja saps, potser tu ja sabràs més que jo d'aquestes coses,
i si fera falta parlat, no t'amagues, no t'oblides.

Ens veiem

A voltes soles som això, persones, persones cansades
i una veueta que s'apropa i murmura plora, mes no puc,
no puc igual que no puc dormir, que no puc estimar amb calma,
i sento un crit ferit al pit de fam de guerra, el dolor de l'autodestrucció,
clamant al cor i a la zona més profunda de l'abdomen, amb fúria,
vol versos escrits amb sang sobre el nu paper de l'ànima, i jo em desfaig,
i no puc fer cap altra cosa, morir-me ací, sé que s'acaba, i profundament
escric com si la poesia fóra l'última forma que em quedara de plorar.

L'angoixa al pit, full meu, és un dolor que a més es calma més mal fa,
s'apodera i corromp fins que et desfàs, i queda un dolor inexplicable
que et crema la mà en escriure sortejant les llàgrimes del paper, perdut,
no parla ni de guerra ni d'amor ni de desil·lusions socials, és purament dolor,
d'amor, de mort, de vida, un dolor que m'acompanya com la ment, mes dins del cor,
i jo sospiro com pensant a expulsar-lo, mes no puc, i escric, fora de casa,
tornant allí on l'amor va brotar primera volta fa dotze anys, observant com s'ha desfet tot,
i penso en què el dolor comença allí, quan vaig començar a escriure,
quan, per primera volta, em van trencar el cor.

El vent es torna fresc i fa carícies, tan fredes, em recorden aquells dits que ja mai tornaran,
i ara ja no puc parar, plorar, ara pels ulls, i penso que cal aprofitar-ho,
que estic sobrevivint d'acumular i acumular tragèdia, de negar-la, és tot el que puc,
mes ara que brota la trista oportunitat dels meus ulls negats i rojos, vull plorar,
abraçar el coixí amb força, com quan enyorava a Clàudia, arraulir-me i recitar,
totes aquelles coses que no he sabut dir mai a tots aquells que ja no estan,
mentre la nit, gèlida i apàtica, m'abrigalla i em congela, a poc a poc,
fins a deixar-me sense oxigen.

Em sento tan perdut, i em fa falta esperança, voldria no saber què és l'esperança,
no fugir de falses il·lusions, car d'il·lusions s'avança, encara que siga directe a l'abisme,
s'avança i jo aquí estic, ací parat, segut en aquell lloc on em negaren l'amor primera volta,
incapaç de disfrutar de la bella posta de Sol que m'il·lumina el full. Així de buit,
incapaç, fins i tot, de plorar fins a ofegar-me, de destrossar-me,
i és que m'he negat la vida fins a un punt que em sento incapaç de seguir,
jo ja hauria tocat fons, i ara, el fons s'afona, imparable, i jo en caiguda lliure,
i no puc agafar-me a res per a muntar, mes sí per a desfer-me els dits en sang al full.
Sé que és passatger, com tot, però mira, això no nega que avui em senta com una merda,
ni que no puga dormir, ni que, a poc a poc, em queden menys ganes de viure.

A voltes toca ser sincer, deixar de dir que no hi ha res a dir,
buscar solució a l'angoixa que ofega el pit i mata, sobretot mata,
del buit que cada nit em menja i em recorre, amb ulls plorosos,
i m'assalta, ja a l'espera de callar un més.

A voltes toca ser sincer, i toca, i toca començar pel silenci més pastós,
i costa, costa començar per allò que menys dic i més callo, com puc,
com si pogués, Clàudia, com si pogués callar que encara et penso,
i no parlo de mesos ni quinzenes, saps? Parlo d'hores, i no sé com fugir,
parlo de repetir-me cada nit on la vaig cagar, com fer-ho diferent,
d'haver de dir-me fa tres anys, no et mates més, però m'agrada,
sí, potser m'agrada morir-me a poc a poc i començar de nou
o començar de lluny, molt lluny, o entre els teus pits, molt lluny,
i concedir-nos aquelles vacacions a Benicàssim -que encara en penso-,
o calar-me foc i patir menys.

A voltes toca ser sincer, ja saps, a voltes també amb mi i toca dir allò que sé:
No et vull. No a tu. A voltes encara parlem i sé que has canviat molt i jo també,
i no m'agraden certes coses, no m'agraden, tu tampoc, ni l'actitud ni el caràcter
ni el cos, ara deformació grotesca d'una cariàtide despreocupada i jove,
però sé que no hi ha més bellesa que el record, i mai seràs tan plena i pura,
i no et puc mirar amb aquells ulls i no puc mirar amb aquells ulls, o encara puc,
i veig ningú que siga tu, ja tan distant, i no puc donar-ho tot si encara ho tens,
com si pogués canviar l'amor de la meua vida, o parar-lo, o matar-lo,
i sé que no es pot parar l'amor, i encara penso, que sí que es pot parar la vida.

Las dos de la mañana, volviendo de casa de Azul,
dos meses que no escribo y en mis orejas Common,
espuma de cerveza e insomnes paseando al perro,
ofreciendo lo de ayer como si fuese algo nuevo,
viendo con ojos nuevos toda la mierda de ayer,
y en mi haber, ya no hay un viejo negro, a saber,
quien no evoluciona se condena a morir viejo,
mirándose al espejo como si fuera a volver,
entre rimas que no salen, un reloj que no funciona,
y un paseo del presente hacia un futuro que no existe.

Ha cambiado lo inerte, ha renacido lo inamovíble,
amistades de verdad que no sabía hace dos meses,
borrachos que se pegan, insomnes y más perros,
no me he suicidado, ni una soga ni una bala,
más bien por curiosidad, por ver que pasaba, bah,
será otea vez, no con Love is..., no con futuro,
solitario como el humo, esta vez tengo un sofá,
un hombro en que dormirme y ni un motivo para llorar.

Love is... where we find ourselves. Only that.

Nits i nits que passen i em passen per damunt com pesars que no s'acaben,
murmurant que volen versos i no en faig, cridant que volen fer i no faig versos,
i què dir jo de tot si s'ha dit tot i no sóc jo, si he llegit i sentit tot allò que vull dir
com si ho anara a dir millor que el silenci d'una nit calmada i un ritme lent.

Nits acaben i ací estic, amb ganes de nous dies que somiar, amb bons records,
poemes pendents sobre pescar, sobre la cervesa i la immensitat d'allò que és res,
però què he de dir? No trac dos peixos seguits i mai no cauen menys de dos,
soles són moments perduts en què perdut em reconforta saber-me així,
sense cap obligació més que l'últim cuc, l'últim dit d'espuma i blat.

Quan ha d'escriure un poeta? Quan se li diu. I quan se li ha de dir? Mira, ja no m'importa,
un ha de parlar de muntades i baixades, d'amors i desamors, de frustrada rebel·lia,
però no ve cap inspiració i no fa falta saludar ni sortir a preocupar-se. Sóc feliç així.
I ara la felicitat és passar els dies esperant tot a millor? Ja. Tampoc és màgia,
sé que vull i sé com ho vull, sé que tinc el mar, els pubs i cartes de Caracas,
tinc amics que fan la seua vida, i ahí ens veem, i una casera que veu problemes de pagar.

Un dia normal, potser, ni que fera falta un niu d'amor i mil carícies, fora,
per a estimar fa falta aprendre a estimar-se, i quan un s'estima ja en te prou,
qui vol una vida senzilla, estable i rodejada de seny? Les cordes nuguen,
els nucs no deixen volar, i jo vull anar ben lluny, i allí ni cabreig ni depressió alguna,
només un parell de canyes, una bona pinta i bons amics que m'acompanyen,
o espera, que ja ho tinc tot, i així ja sóc feliç. Poca cosa més a dir.

No conec paraules per descriure l'angoixa que em creix i m'abrasa el pit,
la sensació d'acidesa a l'estómac i a la gola que em tapona i tapona respirar,
però, si pogués, diria que sospiro amargament, que voldria vomitar,
que estic profundament nerviós i sóc incapaç d'agafar aire amb calma.
Els dubtes, els nervis, la perspectiva, els somnis... Una barreja que em pot,
un cúmul d'opinions que em ronden i no em deixen ni dormir ni viure,
i fa dies que menjo menys, em moc prou menys, penso molt més, i és,
és que per primera volta en vint anys tinc dubtes de què fer, no sé, no puc,
jo he sigut de planificar sempre les coses, tampoc massa, soles saber on vaig,
i a partir d'ahí orientar tot el que faig per a no prendre decisions estúpides,
no fer nits d'insomni d'allò banal i aconseguir no ofuscar-me en allò que sí.

I és que he pres sempre decisions senzilles, metes cap a les quals apuntar,
volia ser enginyer, després la informàtica, després la seguretat, mai on,
quan, com ni amb qui ni què després. Era el que volia, i ací estic. I content.
Però... Reculem, una volta una xica meravellosa em va dir una gran veritat,
jo no buscava parella, jo buscava família, i això és que hi ha un problema a casa,
i, d'acord, mai he sigut el fill perfecte, però vull fugir de tot allò que no he elegit,
mai m'he sentit complet i he buscat un suport, una parella en què recolzar-me,
i l'he buscat tota la vida, des de ben jove, i després pensar en altres coses,
no vull casar-me, és absurd, però sempre he volgut un parell de fills, suposo,
sempre penso un xic i una xiqueta, ell Mikel, ja està ben clar, i ella Laia o Sílvia,
viure en la ciutat, escriure de tant en tant, treballar per un sou decent, no massa,
en un treball que m'agrada, veure créixer els fills si això i morir relativament jove.
No és un pla complet de vida que m'ha dit que decidir, és soles una meta,
això que m'ha dit cap on enfocar la brúixola quan em sento perdut...

Però aquí estic, perdut, amb un vòmit indomable que em fa apretar la boca,
quasi vint anys i unes ganes de plorar que sóc incapaç d'entendre en mi,
una angoixa i uns sospirs curts i constants que expulsa el meu cor a mil per hora.
Crash! I de sobte tot allò que tenies clar s'esborra i no saps on apuntar,
no saps com, però canvies, i no saps si a bé o a mal, canvies i prou, i és estrany,
perquè veig realment una bogeria enamorar-se abans del vint, fent curt,
o siga, sí, un ha d'aprendre a soltar-se, però buscar dona? No, no vull, ja no,
no vull ni necessito cap pilar on recolzar-me més enllà de l'amistat, que tampoc,
no sé si vull conservar els amics o la família, de sobte vull fugir de tot,
ja no tinc clar ni si Mikel s'ha de dir Mikel ni si ha de tindre nom ni si vull tindre'l,
vull fills? Joder, açò era una de les certeses de la meua vida, i no sé respondre,
prefereixo sortir més, no nugar-me a ningú, sentir-me lliure per a ser qui sóc,
i preparar-me per a deixar el món enrere. Tot el que conec. I mai he volgut,
no sé ni si puc, però penso a passar uns anys a Copenhaguen, i quan m'agrado,
perdrem uns anys més per Canadà, disfrutar del fred i dels no-amors d'hivern,
i mira, mai he recolzat els Estats Units, però amb gust menjaria paper de bany
deixant-me tot el sou en el lloguer per poder despertar-me i treballar a Brooklyn.
I treballar... Seguretat Informàtica, ja, això sí, és un bon treball i m'agrada,
però cada volta penso més a publicar aquests poemes per quatre cèntims
que em valdrien per a poder permetre'm menjar paper de cuina.

No sé, i no ho entenc, i no vull una vida com les altres, i és perdre's massa coses,
i el vòmit i les ganes de plorar saben que vull i que no tinc clar que puga,
que no tot és tan fàcil ni jo tan valent. Però tot ha de canviar un dia, i si no ho faig jo
veure fotografies sempre mentre penso en tot allò que no vaig fer per por.
Aquí ho deixo escrit, per mi, que trobaré el meu lloc al món.

Una curiositat respecte a mi és que sempre m'he sentit vell per a la meua edat, sempre.
Ja de menut parlava amb vells més que amb joves, i he sentit que creixo massa ràpid,
física, a l'hora d'afaitar-se als onze, i mentalment, a l'hora d'identificar-me amb qui em rodeja.
Vaig començar a beure amb constància als dotze, també ahí el primer cigarret,
als tretze em van deixar entrar a un grup de majors d'edat perquè em veien prou adult,
als catorze la primera xica, als set el primer amor, i als setze la primera dona.
I ho veia tard! Sóc tímid per a certes coses. Em costa arrancar, ja saps, em faig vell.
Amb setze buscat la mare dels meus fills, als disset la tos i la crisi, i el desamor,
el cotxe i la universitat als divuit, això és més normal, ho sé, el karate i el vi,
i ara que tinc dinou, a uns quants mesos de fer vint, saps que tinc? Perspectiva.

La perspectiva és una paraula estranya de la qual em va parlar l'experiència als quinze,
i em va dir que temps al temps, que a voltes fa falta allunyar-se per a entendre les pinzellades,
i és una cosa que no entens, un vol estar ahí i ahí lluitant i carpe diem i aquestes coses,
arriba tard, diuen, i fins i tot no arriba, jo ara crec que en tinc, riu el meu jo futur,
puc mirar enrere i veure errors on veia encerts, encerts on veia erros, i la vida i prou
on veia culpa d'altres, culpa meua, penediments i formes de canviar el passat,
ara miro enrere i és tot tan diferent...

Setze anys i buscant dona, deu meu, dinou anys i buscant dona,
i he trobat gent meravellosa, no vull dir que no, que ho són, voldria dir que totes,
però el que vull dir és que no vull arribar als trenta, que no moriré jove,
-sí, sempre he parlat de morir jove, però ara entenc que és limitar-se a follar poc-
i mirar-se a l'espill i veure que fa catorze anys, mitja vida, que vas amb la mateixa persona,
per a acabar vomitant, discutint, i sentint que volies fer coses, i que t'has nugat tu soles,
que no val pensar "l'hagués hagut de conéixer uns anys més tard", que no,
ara sé que més que penedir-se, millor no errar on jo ja he errat, i atrevir-me a equivocar-me on no.
Mai li he entrat amb serietat a cap desconeguda, mai he buscat res menys que amor,
mai he tingut un lloc on trobar-nos una família que m'he fet jo soles, d'amics,
ni m'he limitat a viure més que a contar anècdotes de dies vells.

Vull viatjar, no veure museus, vull passar anys fora de casa, un sou per a sobreviure
i deixar de preocupar-me per banalitats del dia dia absurdes i monòtones.
Vull no arribar als trenta i pensar que encara no he fet res, vull arribar amb dubtes de què més,
vull no morir-me dient 'la vida és curta', l'oficina i la rutina són curtes, la vida no,
vull decorar cada casa en què estiga per a no sentir-me un retardat més de lloguer,
ballar de tant en tant, obrir-me a més música, beure més vi i sortir per coses més absurdes,
ni buscar dona ni família, ni una feina estable, ni una vida resolta,
jo no volia complicar-me, però amb perspectiva, vull problemes,
equivocar-me pel meu compte, conéixer món, escriure i follar més, i si arriba,
seure el cap, pensar a fer-me vell i en com pagar-me la pensió, no vull pensió,
però mentre no, no res, ja prou.

I punt i a part, vull dir-li adéu a la política. A la ideologia no, clar, a la política,
sóc comunista convençut, ho veig el bé necessari al qual no fa falta fer-li pressa,
el liberalisme que ens ofega ara era una bogeria en temps de monarques absoluts,
i la història li donà la raó. I sé que la tindrem, algun dia serem més, i llavors,
trobarem alguna altra forma d'evolucionar o de morir, és el que som.
I prou de crítiques i problemes amb la democràcia! No en vull cap.
Ara ho veig i entenc que no és tan mal sistema, sé que no és correcte,
sé que és la dictadura de qui controla els medis privats i aquestes coses,
però jo visc al mateix lloc que altres votants i ells s'ho traguen diferent que jo.
La democràcia serveix de reflex d'allò que és la societat... I d'una població estúpida i putrefacta
poc pot sortir més que un govern igual o pitjor. No es troba el diamant entre el fem.
Ho sé, i ho veig. És el que té la perspectiva, no sempre és a millor.

Les tres del matí, tan casat per a seguir despert, tinc son, no puc dormir,
estic suat, esgotat, apagat, trist... Trist, perquè quan un no pot tancar els ulls,
quan algú es troba en eixe estat de sí però no, el que correspon és recórrer la ment,
i em sento buit, enfosquit, estic trist perquè ja fa molt que no conec ningú,
no entenc que passa, jo no era així, jo era tot novetats i gent i vinga i va,
i es va apagar, i ja no més, i em digué que a la universitat veuria gent nova,
però no. Gent nova, sí, un centenar de persones, però ningú especial, o sí, clar,
gent preciosa, per dins i per fora, gent plena de mons, gent que encanta,
però gent que no plena un buit que em falta. No sé per què. Potser són dones.

Mai em va faltar ningú de qui enamorar-me, ningú en qui pensar, m'agrada tot,
i no sé si em vaig fer fi o selecte o asocial, però ara no veig ningú que em diga res,
i a voltes penso que sóc jo que no vull que ningú em diga res, o vull massa perfecció
i la perfecció arriba després de trobar la bellesa en totes les imperfeccions,
en els errors i en les diferències. Però jo aquí estic, pensant que ningú val la pena,
i no veig ningú que valga la pena, i potser sóc jo, que ja no valc res, em faig vell,
o massa tímid, distant, fred, impersonal... I busco trobar allò que no sé que és,
i és senzill trobar una agulla en un paller, però trobar no-saps-què-busques...
Difícil, sí, difícil i cansat, que no conec cap xica amb qui parlar amb ganes,
o potser sóc jo, que em faig vell i ja no dormo,
i en comptes de pensar en alguna xica i en carícies per on siguen,
li parlo a un full que ja ni escolta, sí que respon, i em diu que sóc jo, senzillament,
que vaig negar-me massa.

Fuego, Amor y Lucha

No hauríem de parlar d'amor.

De rates sense ales

Com passen

Avui sí

As long as it hurts

Frustració V2

Frustració V1

De trencar plats que són principis

Petita i tendra Nova York

De poemes massa curts

Així de sec

De paraules que no es diuen

Per si algun dia

Persones, persones cansades

A voltes toca ser sincer

Love is...

Poca cosa més a dir

Crash!

Perspectiva

D'insomnis i laments

Entradas populares