Petita i tendra Nova York

Em sento un poc buit, no sé com dir-ho,
hi ha tantes coses que vull dir, i en dic tan poques,
tantes frases que sonen bé, poemes que fa mesos que em demanen,
i ahí estan. Quiets. Atrapats com glops al coll i carícies als dits,
en el mar de tot allò que mai es diu, i ahí es queden, naufragant,
de quan volia parlar d'Ana i de no parlar-ne més,
de València que s'ha fet una petita i tendra Nova York,
o això crec, o això penso, o això espero de la vida ara mateix, qui sap,
jo sé, i tu saps, recordes? Com llunyanes s'han quedat certes coses,
no sé si el temps o els fets i les persones, però les coses canvien,
i m'agradaria no saltar-me mai cap dia dir de mi el com estic,
perquè m'agrada rellegir i comparar-me amb mi quan era jo,
que tendre, que amarg que sona el no saber com passar pàgina,
però la nostàlgia és un llast, no creus? Això també volia dir-ho,
i a voltes fa falta soltar l'àncora i deixar-nos, veure on va...