As long as it hurts

A voltes costa començar. Hi ha tantes coses que vols dir i tanta pena,
tanta pressió i tant d'autoodi, i això ho és tot, però no és fàcil,
no és fàcil fer rimes si saps que hi ha rimes mil voltes millors,
ni cantar amb una veu de merda, ni sortir de casa amb aquests ulls.
Tu creus que és fàcil fer un poema amb la pressió de pensar que ha de ser bo,
merda, ho estic fent plorant, i és un puto full, res més,
però vull en tot allò que sóc i mira, ara mateix sóc jo plorant,
poca cosa més a dir, poques coses més sinceres que l'autotortura,
mes no puc, no vull parar, no vull parar-me a pensar com fer-ho
car si ho pense perdo la màgia, car escriure és com besar,
i això que és i serà tot, i jo aquí trist. Trist per què? Per açò,
poemes que no surten de les cent paraules de sempre,
rimes buides, autoexigència, depressió. Sé que ja no ho faig bé
i la pitjor part és que dubto que mai ho haja fet. I hauria de no fer-ho,
de no estar pensant que el tall de línia està mal fet, però i què,
si és per a mi, i què, si no m'importo una merda, que siga lleig,
i saps què? Que a més escric més em crema perquè estic fent merda,
com cada dia que ho faig, i jo estic ací perquè vull un poema que faça
de bon record de Vika i Andrey, per a no oblidar-los, que sóc així,
però estic pensant que el faça està mal tallat. I açò també,
i hauria de parar, d'açò i de tot. A més o faig més crema.
Però és això, també, mai sé: A més cremat més ho he de fer. I mata.