Frustració V2

Mira, vols saber que em frustra? Em frustren els poemes mal fets,
els que no s'han fet amb l'ànima, els que es venen, el que acabo de fer,
com si la poesia fos la puta de tots i tots la tingueren quan volgueren,
i no funciona així, saps? I a voltes estàs dos putos mesos sense tocar un full,
i vols, però no ho fas. Per què? Perquè no està ahí, ella, la que sempre escolta,
-fa temps que no et nomenava a un full, eh, volguda?- però fa falta,
fa falta deixar de fer merda pensada, com la que acabo de fer,
jo no vull saber que vull posar, no ho necessito, no ho penso car no és real,
la poesia surt i brota com un atac de bogeria i t'obliga a omplir fulls i fulls,
sense parar, i creus que és bo? No, és una condemna, però em fa falta,
i em fa ser lliure, alliberar totes les càrregues en tinta i deixar-les morir
atrapades, sense ningú que les penso, i això es mereixen, que no les vull,
no vull més d'aquestes merdes, i perdona'm el vocabulari, però de novel·les ja n'hi ha
si vols parlar de ficció, i si vols parlar de tu, d'un tu real, de com vius,
fes-ho, però fes-ho bé, i no insultes aquest art de parlar amb els antics,
i disculpa'm, Calíope, si t'he ofés, que no volia però sé que jo també faig merda
i toca esmenar els errors, deixar-ho ahí, i d'ací endavant millor.