Poca cosa més a dir
Nits i nits que passen i em passen per damunt com pesars que no s'acaben,murmurant que volen versos i no en faig, cridant que volen fer i no faig versos,
i què dir jo de tot si s'ha dit tot i no sóc jo, si he llegit i sentit tot allò que vull dir
com si ho anara a dir millor que el silenci d'una nit calmada i un ritme lent.
Nits acaben i ací estic, amb ganes de nous dies que somiar, amb bons records,
poemes pendents sobre pescar, sobre la cervesa i la immensitat d'allò que és res,
però què he de dir? No trac dos peixos seguits i mai no cauen menys de dos,
soles són moments perduts en què perdut em reconforta saber-me així,
sense cap obligació més que l'últim cuc, l'últim dit d'espuma i blat.
Quan ha d'escriure un poeta? Quan se li diu. I quan se li ha de dir? Mira, ja no m'importa,
un ha de parlar de muntades i baixades, d'amors i desamors, de frustrada rebel·lia,
però no ve cap inspiració i no fa falta saludar ni sortir a preocupar-se. Sóc feliç així.
I ara la felicitat és passar els dies esperant tot a millor? Ja. Tampoc és màgia,
sé que vull i sé com ho vull, sé que tinc el mar, els pubs i cartes de Caracas,
tinc amics que fan la seua vida, i ahí ens veem, i una casera que veu problemes de pagar.
Un dia normal, potser, ni que fera falta un niu d'amor i mil carícies, fora,
per a estimar fa falta aprendre a estimar-se, i quan un s'estima ja en te prou,
qui vol una vida senzilla, estable i rodejada de seny? Les cordes nuguen,
els nucs no deixen volar, i jo vull anar ben lluny, i allí ni cabreig ni depressió alguna,
només un parell de canyes, una bona pinta i bons amics que m'acompanyen,
o espera, que ja ho tinc tot, i així ja sóc feliç. Poca cosa més a dir.