A voltes toca ser sincer

A voltes toca ser sincer, deixar de dir que no hi ha res a dir,
buscar solució a l'angoixa que ofega el pit i mata, sobretot mata,
del buit que cada nit em menja i em recorre, amb ulls plorosos,
i m'assalta, ja a l'espera de callar un més.

A voltes toca ser sincer, i toca, i toca començar pel silenci més pastós,
i costa, costa començar per allò que menys dic i més callo, com puc,
com si pogués, Clàudia, com si pogués callar que encara et penso,
i no parlo de mesos ni quinzenes, saps? Parlo d'hores, i no sé com fugir,
parlo de repetir-me cada nit on la vaig cagar, com fer-ho diferent,
d'haver de dir-me fa tres anys, no et mates més, però m'agrada,
sí, potser m'agrada morir-me a poc a poc i començar de nou
o començar de lluny, molt lluny, o entre els teus pits, molt lluny,
i concedir-nos aquelles vacacions a Benicàssim -que encara en penso-,
o calar-me foc i patir menys.

A voltes toca ser sincer, ja saps, a voltes també amb mi i toca dir allò que sé:
No et vull. No a tu. A voltes encara parlem i sé que has canviat molt i jo també,
i no m'agraden certes coses, no m'agraden, tu tampoc, ni l'actitud ni el caràcter
ni el cos, ara deformació grotesca d'una cariàtide despreocupada i jove,
però sé que no hi ha més bellesa que el record, i mai seràs tan plena i pura,
i no et puc mirar amb aquells ulls i no puc mirar amb aquells ulls, o encara puc,
i veig ningú que siga tu, ja tan distant, i no puc donar-ho tot si encara ho tens,
com si pogués canviar l'amor de la meua vida, o parar-lo, o matar-lo,
i sé que no es pot parar l'amor, i encara penso, que sí que es pot parar la vida.