De paraules que no es diuen

No m'agraden les paraules que no es diuen, se'm fan pesades com una càrrega més,
no m'agraden ni les teues ni les meues, com a petits secrets que ningú entén i tots suposem.
No et mossegues el llavi, dis-me follam, fes totes dues coses,
i ho puc saber de tu i del teu dit ballant-te el pèl, del respirar pesat quan em mires,
però no és igual, és el nostre temps, les nostres vides, i m'agradaria pensar menys,
pensar més d'açò i d'allò i menys en nosaltres, diguem-ho tot i prou i fem d'això,
i no tingues por, jo sóc sincer i recte, i em fa més bé saber que ja no em vols
que seguir mirant uns ulls sense il·lusió, carícies sense ganes i nits al llit cul contra cul.

Dis-me si t'agrado, dis-me si no, dis-me si vols passar els dies junts o veus camins que se separen,
i sé que a voltes em costa sortir, i ho entenc de tu, sempre serà més fàcil callar
però som adults, no més, siguem xiquets que no saben mentir i diguem tot,
diem que em sento merda per cagar-la i pensar tant sobreactuar en reacció a silencis neutres,
diem que estic molest per no haver sentit vull el meu espai sinó no l'has respectat,
i sé com ets i què vols i què t'agrada, i l'advertència no fa mal, vull dir,
millor un menys que un prou, crec que s'entén, però ací estem i em toca dir-ho,
i ara et toca a tu. I ja és tard.