Per si algun dia

I per si algun dia canvio, vull dir, si faig allò que ara veig tant i tan llunyà,
si deixo enrere el punt de vista, la perspectiva, tot açò que m'ha canviat,
voldria deixar-me cinc paraules, no per omplir fulls -que ja no n'omplo-,
sinó per a fer, si algun record, d'aquells eterns, d'aquesta forma de vida
que ara, tan clara i apetible com l'aigua fresca d'un riu, em mou i em gira.

Escolta, i sé que ja no reses -ja no ho fem-, i que has deixat d'escriure
i omplir fulls de dimonis i plaers a causa d'una vida neutra, de dimonis i plaers,
però has comprés la màgia d'un mateix, i mira, ara que sé parlar amb mi,
tancar els ulls i discutir, i riure, i ballar, ja no em fa cap falta a qui resar,
car en silenci i sol també puc parlar amb mi, ja no em fa falta escriure, i gastar fulls,
que d'angoixes i apaties hi ha mil formes de morir, i ho preferisc sol, i així tot,
viure i patir sol perquè d'un dia a l'altre queda poca més que jo, i a l'últim crit,
escolta, a l'últim crit seràs tan sol com la més vella de les estrelles.

No en vull fer d'açò un parèntesi o un punt i a part, m'agrada així,
m'agrado jo, i orgullós car poca gent sap dir això sense mentir-se,
però a voltes venen dubtes, potser l'empenta biològica que sempre se m'ha fet tan forta,
i no vull tindre fills, no em fan cap falta, ja en som prou,
i veig la vida ja com una cosa neutra, siga mort o naixement, siga indiferència,
¿Val més la vida d'una persona que la d'una vaca? Dis-me, a poc a poc es difumina.
Val més la vida d'un rei que una simple pedra? Vull dir, de vides ja n'hi ha moltes,
el món no es para de què una s'acabe, no avança tampoc, ell ja en té prou,
i potser així, anys després de perdre l'instint natural cap a la pàtria, estic perdent, si cap,
l'instint natural cap a l'espècie.

I de l'amor, en si el rebutjo del dolor de no haver-lo vist mai funcionar,
ja no en ma casa, ja no en aquells que feien del últim pilar,
i costa explicar en cinc paraules tota la meua postura, i voldria dir-me:
mira, és senzill, mai t'enamores però és com dir no t'enverines en un mar de serps,
pots picar de peus i resistir-te, pots passar-te anys marcant distància, però, siga sort,
cada dia en què el cansament no pot més, abaixes la guàrdia i passa, el verí et marca
i et mata a poc a poc ja cada dia, però clar, no sabem ni què és la mort,
qui pot parlar així de vida?

Poca cosa més a dir, o sí, però ja saps, potser tu ja sabràs més que jo d'aquestes coses,
i si fera falta parlat, no t'amagues, no t'oblides.

Ens veiem