Persones, persones cansades

A voltes soles som això, persones, persones cansades
i una veueta que s'apropa i murmura plora, mes no puc,
no puc igual que no puc dormir, que no puc estimar amb calma,
i sento un crit ferit al pit de fam de guerra, el dolor de l'autodestrucció,
clamant al cor i a la zona més profunda de l'abdomen, amb fúria,
vol versos escrits amb sang sobre el nu paper de l'ànima, i jo em desfaig,
i no puc fer cap altra cosa, morir-me ací, sé que s'acaba, i profundament
escric com si la poesia fóra l'última forma que em quedara de plorar.

L'angoixa al pit, full meu, és un dolor que a més es calma més mal fa,
s'apodera i corromp fins que et desfàs, i queda un dolor inexplicable
que et crema la mà en escriure sortejant les llàgrimes del paper, perdut,
no parla ni de guerra ni d'amor ni de desil·lusions socials, és purament dolor,
d'amor, de mort, de vida, un dolor que m'acompanya com la ment, mes dins del cor,
i jo sospiro com pensant a expulsar-lo, mes no puc, i escric, fora de casa,
tornant allí on l'amor va brotar primera volta fa dotze anys, observant com s'ha desfet tot,
i penso en què el dolor comença allí, quan vaig començar a escriure,
quan, per primera volta, em van trencar el cor.

El vent es torna fresc i fa carícies, tan fredes, em recorden aquells dits que ja mai tornaran,
i ara ja no puc parar, plorar, ara pels ulls, i penso que cal aprofitar-ho,
que estic sobrevivint d'acumular i acumular tragèdia, de negar-la, és tot el que puc,
mes ara que brota la trista oportunitat dels meus ulls negats i rojos, vull plorar,
abraçar el coixí amb força, com quan enyorava a Clàudia, arraulir-me i recitar,
totes aquelles coses que no he sabut dir mai a tots aquells que ja no estan,
mentre la nit, gèlida i apàtica, m'abrigalla i em congela, a poc a poc,
fins a deixar-me sense oxigen.

Em sento tan perdut, i em fa falta esperança, voldria no saber què és l'esperança,
no fugir de falses il·lusions, car d'il·lusions s'avança, encara que siga directe a l'abisme,
s'avança i jo aquí estic, ací parat, segut en aquell lloc on em negaren l'amor primera volta,
incapaç de disfrutar de la bella posta de Sol que m'il·lumina el full. Així de buit,
incapaç, fins i tot, de plorar fins a ofegar-me, de destrossar-me,
i és que m'he negat la vida fins a un punt que em sento incapaç de seguir,
jo ja hauria tocat fons, i ara, el fons s'afona, imparable, i jo en caiguda lliure,
i no puc agafar-me a res per a muntar, mes sí per a desfer-me els dits en sang al full.
Sé que és passatger, com tot, però mira, això no nega que avui em senta com una merda,
ni que no puga dormir, ni que, a poc a poc, em queden menys ganes de viure.