Així de sec

M'agradaria rebentar-li el cap a algú, així de sec,
sortir al carrer de nit i que algun desgraciat em volgués robar la cartera,
no sé, matar-lo, rebentar-lo a punyades de ràbia i desfer-li la cara,
òstia a òstia, puny a puny, plens de sang tots dos. Prou! Prou!
I sentir-lo cridar i deixar de cridar, i plorar i deixar de plorar, i respirar i prou,
no para, no podria parar, i un sector circular de cervell apuntant a mi
com marcant-me, tu, tu, monstre. I què? Un monstre més. I què? Un monstre menys.
I no sabria si suïcidar-me o ballar o rebolcar-me i plorar -com cada dia-
però el cos no més, pura violència, no ho hauria de veure una mare,
no ho hauria de veure ningú, però ahí estaria, boig, com una cabra, com la cabra,
i ja no sé si és poc respecte a la vida o a la mort, tant fa,
tant li faria ja, no? A mi tampoc m'importa.