Tren cap a cap lloc
28/04/2015Les sis del matí, la nit ben llarga,
un tren que ens acompanya en el viatge
i el bell sabor de conèixer, de viure, de nou.
Il·lusionat? No, no puc, un s'acostuma,
i és que els dimonis són com tot, i així,
els dimonis ho són per a qui no els coneix,
per a qui té por al canvi, a la inestabilitat,
però jo, mira... Un s'acostuma, aprén,
i ara a voltes parlem tots dos, cada dia més,
al carrer passejant, al llit, a la dutxa, on siga,
ell treu el cap i diu que tal o qual, critica la societat,
jo també li parlo, i dic, deixa tot i mira els rossinyols.
I així convivim, tots dos, un cos, al tren cap a un record,
al meu costat, físic, un gran amic, nou i gran,
sóc d'amistats ràpides i promiscuïtat en les persones,
no m'agrada ser fidel a cap grup, potser,
potser mai cap grup ha sigut fidel a mi,
i passen les hores i les cançons de rap,
els auriculars que cremen versos, la veu que els acompanya,
una boca tan trencada que plora sang quan vocalitza,
i jo aquí, senzill, viatge cap a allò que no conec,
i mira, que no farà il·lusió, que jo d'això no en tinc,
o no me'n queda, o no em fa falta, però, escolta,
poques voltes són tan pures i reals com la primera.
Una és màgia, dos és agradable, tres és rutina, i prou.
I d'aquells versos que acompanyen la demència,
tant de bo que jo els apunte i me'ls emporte,
i empaquetar així la màgia de perdre's
com a únic camí.