D'un vell descosit negre

Mai he sigut una persona materialista, possessiva, en cap sentit,
és més, sempre m'ha cridat el no-tindre, el retorn, el silenci,
poques coses físiques, no vives, sento realment necessàries,
i així he odiat sempre tot allò que no siga purament pràctic.
Fora anells, collars, arracades i polseres, fora tot i per mi,
fora la roba, la família i la societat, però això són altres plans.
Mai. Mai m'ha fet falta res de tot això. El perfum em molesta,
com el tabac o la banana, mals del nas de gos,
i de tot allò decoratiu que he pogut tindre, mai, mai res, només...

Només un vell record d'un vell amor de tardor,
un descosit coletero negre que porta amb mi més que molts,
cinc anys que es diuen prompte, i escolta, que porta això i molt més,
porta amb mi des d'una nit que ben bé crec un 29 d'Octubre,
nit d'estels i ploreres, tu em digueres no crec que ens vegem més,
i jo et digué vull vore't sempre, portar-te amb mi,
i d'allò més banal que vaig trobar, vaig pensar,
no em fa falta cap parafernàlia estrafolària,
jo només vull un record que no vullga dir cap cosa que no siga hui,
i et vaig besar i prou, et vaig besar i no et vaig besar mai més.

Recordo acariciar aquell vell coletero, acariciar un vell record,
i després venir-ne més i més, i més laments i més adéus,
i de tot això i allò que se n'anava, ja mai he demanat res més,
jo només ho he guardat i prou, consagrat, als anys que porta,
una marca de poc Sol que acompanya la seua silueta desgastada,
una textura descosida que em diu que fins i tot
allò més sagrat és tan mortal com qualsevol de nosaltres,
i que el passat per sempre mor si ningú el fa etern.

¿Nostàlgic? Sí. Però també limitat, i tossut, i llest,
qui sap d'on ve sap on anar i amb quin nivell de vela,
sap on parar, on niar i en perdurar les nits,
que de gent n'he conegut molta, de persones menys,
i de laments repetits sempre hi haurà una bona col·lecció,
jo només vull no repetir l'error ni repetir l'encert,
jo només vull fer el camí que mai s'ha fet per a poder perdre'm,
banyar-me on ningú es banya, lluitar on ningú lluita,
fer tot allò que encara no he fet, i recordar, al color negre del cosit del meu braç,
que si som qui som hem sigut abans altra cosa,
i que si bé la nostàlgia no és l'exemple a seguir,
el respecte i l'apreci és el que ens salva de ser humans.