I llavors passa

I llavors passa. Passa que fa dies que escrius, inspirat,
fa dies que omples fulls de miraments i pensaments i ments,
la teua. Amb el desig del buit, del consol, la teua,
amb l'anhel d'omplir i acompanyar, les ments dels altres.
Dies i dies que tot bé, escrius i agrada, t'agrada,
i llavors passa, puf, et quedes estàtic, nul, impotent,
tot allò que volies dir ja ho has dit, o ja no té importància,
o pitjor, -no sé si pitjor-, ja ho han dit altres.
Que no és tan estrany; però no tinc frases bones,
i et pares a llegir i allò que vols dir ja s'ha dit,
tan bonic, tan precís, tan exacte com un tir de fletxa.
Ja està dit, i no has sigut tu. I et planteges si val la pena,
fer de nou el que fan tants per a fer-ho pitjor,
però escolta, què faig jo? Jo no sóc poeta, un poeta és un artista,
jo només sóc una persona més que pensa en lletra alta,
-més que en veu, s'entén-
que no sap pensar d'altra forma i es preocupa,
fins i tot, de que agraden als altres els seus pensaments,
allò seu tan intern que li fa vergonya en persona,
però escrit sí, escrit ha de fer goig, també s'entén,
que massa lògica no té i que mai vendre cap llibre,
però se sap, ben clar, que això de vendre em fa mandra,
i que no escric per a ningú, i em sento mal si no compleixo,
perquè és la meua forma de parlar en mi, d'estar sols nosaltres dos.
I resar? Resar també, però és distint, resar és complicat,
és complicat agrair més que demanar, i sempre demanant;
no fer rutina, no fer litúrgia ni repetició, ser sincer,
amb l'ànima i amb qui toco ser-ho, ella ja ho sap, i no és el tema,
que escriure és més i més difícil si no hi ha massa coses per contar,
si m'ofego en la repetició del dia dia
en què faig poca cosa més que ahir,
i amb sort, mandra, més que demà, però això no ajuda,
el meu món intern em necessita, el full em necessita,
i conec d'un violent i vell trastorn que em coneix,
-Què vols?- Em dic. -Escriure.- Passa.