Em falta l'aire
Sento certa pressió al pit, i sé que no deuria,però em costa respirar,
se'm fa pesat l'aire al passar per la gola,
se'm fa pesat pensar, mes ara en dono voltes,
i no entenc, no sento aquests sospirs amargs com a sospirs justificats,
i potser sí, sé en què penso i penso en ella, sé el motiu,
el conec, l'assimilo, no és nou, però,
i aquesta massa de formigó que tinc per gola?
Qui la justifica? Qui? Qui entén el plom que compon els meus pulmons?
Em costa respirar, i penso en ella, i no hi ha cap coincidència,
no s'aprecia un retard, no m'estranya, mes m'estranya...
Tant? Tant va ser per a mi? O potser m'importa més el record que la persona?
L'angoixa del meu pit, i si et dic nívia? No t'he escrit massa versos,
no he escrit massa versos, i a tu pocs, molt pocs, i reconec que t'estimava,
em va costar, i, a voltes, penso de trucar, trobar, parlar-te,
i qui ho entén si mai va funcionar, si a penes recordo les teues cames,
si a penes les teues paraules boniques foren més que un record...
Trist, sí, un record trist,
car foren dolces i boniques fins que van deixar de ser-ho,
potser mai, mai foren i ben bé m'ho digueres,
i mai m'han dit els teus ulls quan em mentiren,
mes jo, jo penso en tu i em fa falta l'aire, i tu, em va mentir el teu t'estimo?
I qui el recorda sinó un vell que viu al cor d'un noi
que viu al cap de qui escriu i a voltes pensa de parlar-te
i dir-te hola per a rebre crits i temps,
temps de silenci, temps d'estar bé fins a tornar a coincidir a una fotografia,
a una conversa, a un vell i bell record i pensar de veres et vaig estimar?
O va ser el meu ventre traïdor qui s'amagava al veure't? Dis-me,
de veres mai em vas estimar? A voltes ho penso i, t'ho he de dir,
em falta l'aire.