Hui m'he vestit de blanc
Hui m'he vestit de blanc, qui ho diria,quantes voltes he promés que jo no era de compromisos,
de creure que les coses duren i s'avancen al tic tac,
però hui, hui m'he vestit de blanc,
i tot i que falt d'il·lusió, a falta del record de què era,
m'ha banyat la pell la satisfacció, el goig,
de formar part d'un tot que forma part d'un jo,
tenia ganes, ho he de dir, un petit somni,
i he de dir que és dur, pesat, difícil,
demana constància, dedicació, paciència,
demana un tu més tu, un jo més jo, puresa,
i així ens polim, a cada cop ens polim,
ens refem, millorem, i, qui ho diria?
Qui diria que hui m'he vestit de blanc
i tant em fa si serà per a cinc minuts, dos anys
o per a tota la vida?
Qui m'ho ha de dir? Jo?
Qui sap, potser hi ha un destí,
i dintre de tres mesos tinc por, vòmit,
angoixa d'haver-me vestit més clar que la meua pell,
de blanc...
El blanc m'agrada,
em recorda a una pell
que vaig estimar més que la meua vida,
em recorda a Nívia, a uns ulls pensatius,
a records ràpids, moments descrits a càmera lenta,
el blanc, quin color més bonic
-i deixem fora tecnicismes-,
un color que em recorda i m'evoca,
que d'una forma o altra, m'anima,
i mai m'ha agradat, tot s'ha de dir,
sóc més de roig, o negre, o blau fosc,
però hui, hui m'he vestit de blanc,
i això, em fa feliç.