Etapes

A voltes m'agradaria parlar amb certa gent, parar i dir
escolta, has sigut una de les parts més importants de la meua vida,
no tinc res de què queixar-me i queda massa que agrair,
però a voltes ja n'hi ha prou,
la vida són etapes, les etapes acaben,
i no és cosa de per a bé o per a mal,
és que les coses acaben, totes,
i a mi m'agrada no deixar l'àncora tirada
en cada port per què em du la vida,
que tot això al final no et permet ser lliure,
i saps? Jo vull més bé un colorit record,
un potser i un silenciós comiat,
que a voltes s'ha de dir adéu,
no perquè es vulga, és que la vida són etapes,
i ara una i ara l'altra, i així amb tot.

Sí, m'agradaria mes no ho faig,
jo més bé m'enlairo i em perdo on porto el vent,
i veig passar cares amargues que em diuen ja no escrius,
que ja no truques i fa anys que no ens veem,
i jo que ho sento, i això que em pesa,
però d'altres que veig la bella olor d'un record del passat que s'apropa,
i penso que la vida són etapes,
que fa falta perdre per a trobar, oblidar per a conèixer,
fa falta canviar, que el món canvia,
i això vol dir deixar enrere,
i no és cosa meua aquest silenci, és més senzill,
no és cosa nostra aquest silenci,
sóc jo, segut en la roda del temps,
feu el mateix, que la vida són etapes, massa potser,
massa poques, i qui perd d'això l'oportunitat,
el cansat sospir del canvi,
es veu afeixugat de repetir allò que ja coneix,
agrado o no, vital o no,
i així, de la vana redundància de la història
hi ha qui mor i diu: no he viscut res,
i no és cosa de viure o no viure,
és de viure el mateix.

I així aquesta nit diàfana de claredat vital,
en què recordo tot allò pel que no em casaré mai,
miro al vell descosit negre cansat de carregar
i dic ben clar que açò no és un adéu, ni té ganes de ser-ho,
que és, banalment i simple, la meua forma de fer-ho etern.