Clamen

Tercer dia, el Sol s'amotina,
les destrosses de la pluja clamen son,
i a l'horitzó l'anhel de despedir-se i de no fer-ho,
un concert de Zoo i una càrrega de versos incomparables.

Al meu cos un bell i degradat color, mala olor,
i una massa de merda i suor que clama un bany de quinze hores.
Rodejat, un mar de roba neta, bruta, aliena i multicolor,
part d'un carregador i dues motxilles que miren tristes la seua pell
i clamen: "Aire". Clamen com la meua pell, com la de tots,
i si per rodejat vull dir acompanyat, segut estic amb Mónica i Maria,
que no són grans conegudes però mira, m'agrada el seu record,
i el rap d'ahir i el que ve hui i el vell anhel de sabó i vent
que clama al cel la meua panxa.

La tenda que s'espanta i les paraules que s'escampen,
i els meus amics perduts en un món de persones, fang,
concerts, banderes, beguda i un discret i rotund cel.
El cel, sí, tant blau que es veu a través d'una pell,
impermeable no, per cert, fa les voltes de germà
soles dos minuts al dia: Quan aplega i quan se'n va.

L'olor d'herba, l'acolorida col·lectivitat de desconeguts de mateixos gusts,
el carmesí de les mirades que s'esfumen i el llunyà crit de rebel·lia
em diuen, i jo escolto; em parlen, i jo escric: Gràcies.