Huit línies
Tinc ganes de viure de les coses que vaguen venint,un ritme lent, respiració pausada, ara manual,
flux constant d'idees i paraules que no vull dir,
o sí, vull dir mentides o callar veritats?
Que pare l'oxigen que no em fa falta el cap,
massa voltes dona en bucle i res el para, em?
Qui em para si no em queda res a perdre? Qui?
Qui m'ha de parar si no em queda res per què lluitar,
jo? Sóc jo qui em frena? Jo soles vull una resposta,
una paraula que em deixo dormir bé, posem huit hores,
que d'esperança no en queda, de paraules noves tampoc,
i jo vull dir paraules de mel i d'amor i d'alegries,
però no en tinc ni mel ni amor ni d'alegries
i això és mentir. Es pot mentir a les persones,
però, ja, qui li vol mentir a la seua pròpia ment?
Sí, ja, també acabo de pensar que és el que passa,
i per mi, que passa? Què vol saber aquest text?
De mi, un altre dit a mig trencar i un racó,
d'açò, un tros de comentari programat,
de totes les coses que podríem dir, haver-nos dit,
qui? No sé. Quedava bé... Però, no és això mentir?
Era mentir? Sí? Potser no era mentira doncs,
potser ja no recorde ni què he dit, diners ahí,
i passen les cançons que em sonen pel cap,
em ressonen per la nuca i em vibren la columna,
cada vèrtebra que vol dir alguna cosa, jo no,
jo no dic res, què dic? Què estic fent?
No sé, no ho entenc ni necessari, i aquí estic,
jo només he pres una dutxa que s'ha fet bany,
i he aprofitat per a resar un poc, ja sé, ja saps,
saps? No sé. Que sí, que reso i que m'agrada,
i que em molesta un poc dubtar com dir-li,
però això són coses nostres i bé, al que anava,
que m'ha dit que faça açò i que va sorgint,
que la inspiració a més se'n gasta més en queda,
i si es gasta res? Es queda res? Hi ha fórmula?
Quina mania de posar nombres a tot, que no som valors,
som persones sense valors, i el món cap a la merda,
i a la merda de cap, em torna el dolor de l'ós
i les pastilles de la regla ja fan poc,
poca cosa és el que faig, en un dia com hui,
vaig omplint, potser omplo alguna cosa i, meh,
potser és merda i bé, el potser és cortesia,
i de què val la cortesia sinó de limitar-se,
delimitar el màxim del talent i dir, bé, que sí,
que açò sona a buit i sona a poc, però mira,
si de quaranta-set frases hi ha una bona, una,
hi haurà quaranta-sis de males, sorpresa,
l'optimisme per als morts, que ja ho estan;
el realisme per a qui puga, i qui no, munte una línia,
i altra, i baixe, i merda, no, que no,
hi ha punt i coma, i no sé massa bé a què ve,
si, a que no ve a res, a que van les hores
i jo aquí, i tu ací i això sí que és constant,
com el retràs de la política nacional,
i global, en massa mida, em veig guanyant a Trump,
que l'humor negre era humor, no una proposta,
retardat ell i tota la massa que s'agenolla,
jo només vull estar dret i caminar cap a no,
no hi ha dades disponibles per a perdre's,
la nostàlgia no és parada que passen els anys
i no vull recordar d'aquests els passats,
que ens fem vells, sí, prompte calba,
prompte un altre dit trencat i una família
i tot això, clar, que estem buscant l'amor,
sí? No sé, joder, que complicat que és,
és què? No ser idiota, i donar-li un poc al cap,
som aquells que volem parella i estar sols,
volem follar sense condicions i abraçades fidels,
sí, la conclusió és senzilla, diuen els savis,
volem el que no tenim, sí? De veres?
No he vist a ningú demanant cervell, a ningú,
i de retardats t'asseguro que en veig molts,
i se'ls sent i se'ls ignora i merda,
m'estic fent llarg? I a mi que em fa,
si ja no hi ha qui em llig i no hi ha res a fer,
per a sortir a sopar sol puc ignorar
la societat, el món, el silenci,
sentir el clack clack clack de les tecles,
i el boom clap del tic tac del rithm and poesy,
i el que m'agrada, tu, i per què no en faig,
ja, m'ho dic, per què no es pot fer un cos
sense columna, sense base, sense ja ho he dit,
que jo només li poso firma al treball d'un productor,
més o menys com Inditex, i la gràcia que em satura,
que la gent veu un programa i va de culta dues setmanes,
i després torna a la rutina que ja no és moda,
o a la nova moda, i es preocupen pel tema del dia,
mor molta gent de fam, que trist, posem-nos una imatge,
els Òscars? Parlem d'això, i la fam... la fam ja no és notícia,
qui recorda el càncer que porta la carn o el Charlie Hebdo?
Ningú en la societat de l'ara, ara, ara, ara, qui sóc?
Qui toca ser ara? Toca ser subnormal? Que així van tots...
No no, ara vull dir aquesta setmana, no aquest segle,
i que trist que em sona dir-ho, aquest segle,
com si la gent fora més intel·ligent fa dos, o menys,
sempre hi ha qui destaca i qui es para a pensar,
què us pensàveu, què hi ha qui destaca i qui és escòria?
No, idiotes, no, l'escòria és qui destaca, segle XXI,
context, cultura, intel·ligència, res? No us sona? Prou.