Gràcies

Gràcies, de tot cor, gràcies,
gràcies per que em sento feliç, viu,
i tinc un somriure que no se'm desfà.
Gràcies per fer-me entristir, cabrejar,
animar-me i somriure com un nen,
tot en menys d'un minut, de veres,
potser sona exagerat però escolta,
fa tres o quatre hores de l'últim poema,
de l'última queixa de no poder respirar,
i ara, ara mira'm, animat i feliç,
què has fet, de veres, què senzill,
potser jo sol no puc amb tot açò,
però una lleugera espenta, un ànim,
i es pot obrir en mi un món del que tinc ganes,
del que tens ganes, espero, què bonic,
m'he lliurat del pes del respirar i tu,
tan subtil i tan augusta, agradable,
ho has fet com qui no fa, com qui no vol,
però dèu si vols, dèu si et vull,
que ara que puc, no em cansaria,
de parlar-te i dir-te que t'estimo,
amb els ulls més blancs, plorosos,
contents de poder escriure, per fi,
un poema d'aquests tan vius,
que sone real.