Anem a aclarir certes coses

Anem a aclarir certes coses, mira,
jo... a voltes dic que ja no sento res
i potser poc, però tampoc és això,
la sensació és més aviat més clara,
el fet de no sentir importància,
de fer-ho tot llunyà i distant...

Sí, sí, puc riure i crec, dubte però crec,
que encara podria plorar si fos el cas,
fa molt sí, però també, i també odiar
i cabrejar-me i cridar i estimar
el vell plaer de la nostàlgia...

Poder sentir puc, sí, però el què?
Què si cada volta sento tot menys meu?
Ja a penes parlo amb els amics,
ni amb la família, ni amb mi,
i no és cap tipus de càstig ni culpa seua,
ni de ningú... És només... És.

Una càrrega irritant, però voluntària,
tolerada perquè sóc jo qui pot evitar-ho,
i no vull, vull queixar-me, no parar,
sé que tot se m'escapa entre els dits,
ballant de nou entre nous comiats,
i em fot, sí, però tot passa, i açò és important,
perquè noves coses han de passar també.

I escolta, que em fas, o almenys em vas,
feliç, content, i no fou l'intent de moure'm,
de bombejar-me el cor, cansat, d'ira, plor, tristesa,
i en aquesta tristesa, que poc fa com a sentiment,
car de nostàlgia no en tinc poca,
va ser on vaig parar-me a pensar,
senzillament i clara: Tinc por de perdre't.

I no vol dir això res especial,
tret d'allò que afegim nosaltres,
jo només volia dir que mira,
tinc por de perdre't, i m'encanta,
m'encanta la sensació de la por,
de la panxa ofegant-se en nervis...

I se'm fa tan vella, tan distant,
que prou, escolta, massa llarg,
que poc em queda d'emotiu en aquest món,
i ara, com la primavera, renaix de cop,
reafirmant-me que m'importes.