Les primeres nits a València

Les primeres nits a València foren caloroses i distants,
la novetat sempre m'aclapara,
la nit, la llum, sorolls, rutina,
la llibertat de la solitud si és voluntària,
d'obrir la porta per no dir on vas, no dir quan tornes,
passejar... El goig estrany, constant, de perdre's,
de descobrir tot allò que no es coneix d'altra forma,
car s'allunya del camí, 
i així veig cases velles de Benimaclet, gent als carrers,
vida, sí, però vida no aglutinada, no és el metro,
són carrer, persones, poble, són històries
que recorde mentre prenc una cervesa,
i tinc ben clar que aquest és el poble del qual parlava Estellés,
un no s'estima un carrer, un monument, un bloc de pedra,
s'estimen les persones, i tot i que no les conec,
i no conec el rumor que assola les seues mirades mentre van al pa, 
veig en elles poble, el poble que es perd pel Mercadona
i que agafa el tramvia alçat mes no despert,
i admire els seus crits, i el seu caràcter, i les seues imperfeccions,
car les imperfeccions són vida, els crits són vida, 
i el silenci que em recorre les nits caloroses de València,
les primeres nits, en què trobe a faltar la frescor
d'una abraçada, d'una mostra d'estima, de la meua llengua...