Les faltes d'ortografia s'han convertit en part de la nostra civilització, de la societat de les presses i el tot val, societat en què les coses perden importància cinc minuts després de tindre-les, una tragèdia de la qual no se salva ni la nostra cultura. La llengua és l'eina de comunicar-se, és clar, i la comunicació sempre viu la tendència cap a l'economia i el mínim esforç; tot i això, també és la tinta de les nostres novel·les, la sang de la nostra història, i cal respectar-la.

S'associa aquesta poca estima pel que és nostre -i que ningú ens toque el mòbil, que ens ha aportat prou menys- a la joventut i la incorporació de les noves tecnologies, potser com a excusa per a evitar assumir la mandra de llegir-nos el que acabem d'escriure, de posar accents o, i també cal dir-ho, d'emprendre llibres amb més freqüència. No en tenen la culpa les presses o l'edat, o potser sí, en el cas dels que fa mig segle no van poder aprendre el que era seu; la joventut, en canvi, no en te cap d'excusa.

Bé ho digué Quim Monzó, com també ho ha dit qualsevol altre, o altra, entés en la matèria: Aquell que no respecta el que és més bàsic, més propi d'ell mateix, difícilment respecta les altres coses de la vida i dels altres. La nostra llengua és part de nosaltres, estimem-nos un poc més!