Els ulls es tanquen i la ment s'apaga,
i el món se'n va, inexisteix en forma de sabor amarg,
se'n va i quedem tots dos, la foscor i jo,
enamorats de la mateixa Lluna; i li fem versos,
li fem versos a la nit, a la inexistència,
al jo més jo, a l'ànima i al que es veu amb els ulls tancats,
al que es sent en silenci. I ens fem muts,
en rebel·lió a les paraules que no parlen,
tanquem els ulls lentament
endinsant-nos en tot allò que no es veu,
deixem de creure en tot, fins i tot el món ens abandona,
tanquem els ulls i lentament omplim de llum la ment,
i renaixem, comprenent en un sospir la majestuositat del silenci,
que no pas calla, cal saber escoltar-lo,
s'ha de deixar de creure en tot allò que es coneix,
i llavors, i sols llavors, obrir els ulls,
i conèixer un món nou.