Un glop calent s'ha quedat en ma gola,
un glop amarg i pesat, un glop de pena i desesperació,

un cúmul de totes les paraules que ja no es diran

i es queden en la gola, car no volen sortir ni morir,

ja hi ha massa morts en esta guerra, ja n'hi ha prou,

de tragèdia i d'enyorança i de glops d'aire calent,

potser sospirs que mai arribaran a ser-ho,

com un fill que mor abans de néixer,

un glop de tots aquells petons que mai sortiran de mi.

Després de certes coses s'ha de tornar a casa.

La gravetat s'ha fet més greu, ja quasi em controla,

els dits em pesen més, les cames em pesen més,

el cor, que vol ser lliure, mor aixafat a cada pulsació,

els ulls se'm tanquen, hi ha coses que és millor no veure,

i el glop em fa seu, em roba les paraules,

i les transforma en tot allò que ja no pot ser,

que ja no és i mai tornarà a ser.

És la màgia de la vida, que ningú l'entén,

presa en l'enyorança dels coloms.

Després de certes coses s'ha de tornar a casa.

El llit es fa ample a cada dia, o jo em faig petit,

o cap dels dos fórem parits per dormir sols,

el llit i jo, la nit i jo, sempre pensant-nos,

amb l'enyorança de qui pensa en un germà que ja no veu

i no sap quan podrà veure'l, potser per què viu en l'exili,

potser interior, potser viu en l'exili dels seus pensaments

i no sap fugir ja d'ells. Potser suposo en excés,

i ni el destí coneix els versos que vindran.

Després de certes coses s'ha de tornar a casa.

I regna el silenci, un silenci amarg carregat de paraules

que ja no es diuen, carregat de mort, mes no ha mort cap fill,

és que el fill ha deixat de viure. No és que l'hàgem enterrat,

és, simplement, per què el fill ha deixat de viure,

com tot allò que mai serà, tot allò que encara ahir

hagués pogut ser, mes ara regna un glop,

i les paraules que ja mai direm.

Després de certes coses s'ha de tornar a casa.