Res no m'agrada tant com posar-me'l a la boca
recolzat sobre dos dits, un sempre l'índex,
sense encendre, llançat i dòcil,
ve a morir als meus llavis.

Inspire llavors amb força, a través seu,
i renaixem tots dos. Ens contem coses
mentre condenso la calada. Em dóna
la seua opinió sobre el que estem fent.

Ens allunyem i la seua fuga invoca un mar,
expire amb força i m'oblide de tot,
un goig agraït i necessari.

Ens mirem de nou, és hora de tornar a la feina,
l'agafe com correspon i omplim fulles,
el llapis i jo, escribint-nos.