Un dia més

Les quatre, no són hores, torna a tancar els ulls.

Encenc la mirada i la claredat de l'habitació em diu que ja són quasi les set,
falten uns vint minuts per al despertador, així que el paro i m'alce,
vaig a llavar-me la cara i a vomitar un poc de moc,
no queda menjar, només queda amanir coses,
em posa la roba d'avui, ja em vaig banyar anit,
poso l'ordinador a la motxilla amb tot el cablejat i el muntatge,
em disposo a sortir de casa amb les escombraries.

Estic enfront del contenidor, ja he tirat les escombraries, ha passat un segon,
potser ha passat més des de sortir de casa, suposo, és el que hi ha,
les pèrdues de memòria cada volta són més llargues i fortes,
no recordo obrir la porta, baixar en ascensor ni creuar el carrer,
estic ací, enfront un contenidor,
i, saps què? Tinc fam.

A les set quasi tots els bars estan tancats, així que vaig caminant,
en Vicent Zaragozà veig obrir-se una persiana i olor de café,
em toca creuar i saludar amb un bon dia, quina alegria un bar obert,
posa'm un croissant i un bon got de llet, que no em va la cafeïna,
i, per favor, deixa'm tranquil que vull escriure un poc del que vaig fent avui.
No sóc tan important.

Veig ballar les huit i pregunto quan et dec, només són dos?
Surto al carrer i sona el mòbil, merda tio m'he adormit,
faré cap ja jo soles, entra tu primer. Merda, val, corre un poc. I res.
A poc a poc cap a la uni, hi ha una convenció que sona interessant,
és arribar i ací estem tots, jo i un cotxe mal aparcat del qual surten paquets,
i dos o tres persones que són, potser, com jo voldria ser algun dia,
les veig carregar taules i amanir la sala, tocarà veure de lluny,
busco un bon tros de pedra en què tirar-me a dormir, i corre el vent,
corre la llibertat de l'aire que fa el que vol, i això m'agrada, és genial,
però canvia de cançó i em deixa amb tot allò de Juaninacka:
¿Qué hubiera sido mejor? ¿Conocerte o no conocerte nunca?
Els veig carregats, vaig a ser útil.