Ressaca

La vida s'ha anat concentrant en petits sospirs,
en petits moments de felicitat i bots que van d'un a l'altre,
i tot això i allò que no és etern, s'esborra,
no en volem cap de dubte,
i a voltes em miro a l'espill,
i em sento, de nou, aquell xiquet de dotze anys,
i vaig a fer-ne dinou, com qui no vol la cosa,
i jo no em sento més, amb més barba i menys pèl, sí,
però ni més ni menys, potser cansat, descompost,
m'estic fent massa vell per a morir-me jove,
i on fa el toc el màxim? Als vint-i-set?
Vint-i-huit anys d'exili si els agafo,
jo, potser sóc més feliç,
però no em conformo amb les normes
que se'ns han donat. Que no vull casar-me,
que no vull follar i que m'agrada masturbar-me,
que l'amor no ve d'algú de qui poder divorciar-se,
i que la pitjor solitud és compartir el llit en silenci,
i jo no vull res de tot això, i estic en l'edat,
biològica.

Quants anys tindré a ulls de la mort?
Primaveres n'he vist prou, la vida és llarga,
i estic en l'edat de ser rebel i embogit, però jo,
jo ja ho vaig ser, em vaig cansant de tot, a poc a poc,
i voltes em recordo feliç, tocant la guitarra,
i em pregunto si la nostàlgia val la pena,
val la pena aquesta pena? En què m'ajuda?
Hauria de trencar un dia amb tot i dir-ne prou?
Jo només vull mirar al Sol amb passivitat relaxada
però hui no, demà, hui em fa mal el cap, ressaca.