Els amants

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre m'estenc al sòl i mire al cel.
Ha passat temps, van fent-se anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o aquell record
i rodolen pel meu cap els abraços i besos.
No compreníem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es despertava, de sobta, com un vell huracà,
i ens tombava en terra els dos, ens ajuntava, ens empenyia.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i de paraules mudes, d'aquelles que diuen els dits; de recitals per l'esquena,
taula i vela mentre marxa el tocadiscos i camals mullats.
Mes el nostre amor fou un amor brusc i salvatge,
aguerrit amb l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi férem! La carn vol carn i el llavi llavi, elemental,
mes fins i tot no és just tan fàcil.
La carn vol carn fins que se'n farta. Ignorem moltes coses.
Els idil·lis de Petrarca i els laments de Bécquer.
Després, tombat en terra de qualsevol manera,
comprenc que passa el temps, i que això no deu ser, que qui passa som nosaltres,
que no estàrem en l'edat i tot això i allò de la retrospectiva.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.