No em poseu les ulleres
I per quan mora no ploreu, tant de bo que ningú plore,que no se'n va Estellés, que me'n vaig jo i no és tanta cosa,
una mort més. Que ningú em plore.
Amb el meu cos vull ser concret: No m'enterreu.
M'agradaria que m'obrireu i que amb allò que encà sia bo visqueren altres,
per allò de permetre-li al meu cos més vides,
que, si aquesta no li agrada, s'ho mereix.
Amb el que quede, -on suposo els pulmons sanguinosos de tossir-,
feu cendra. Feu-me cendra. Guardeu-la. Espereu.
Espereu un dia ventós, dels que sap mal sortir de casa. I sortiu,
que la rebel·lia és per a sempre i la mort no és una excusa;
sortiu, sortiu un dia ben ventós, on siga d'Alacant a Vinaròs,
i deixeu-me caure, que el vent m'arrape i se m'emporte
amb ell. Amb mi. Car jo ja seré vent.
Que ningú plore tampoc.
Digueu-li a ma germana que l'estimo.